Una addicció és un problema de salut que acostuma a aparèixer com a resultat d’un procés, que pot ser més o menys accelerat en el temps. Normalment, l’addicció es desenvolupa al llarg del temps, encadenant diferents tipus de consum, i no tant de manera sobtada.
Els manuals de psicopatologia i medicina la classifiquen com una malaltia, si bé no és únicament una afectació del cos o del cervell, sinó que també té causes i conseqüències psicològiques i socials. Per això diem que es tracta d’una afectació biopsicosocial:
1. Biològica
En primer lloc, l’addicció a la nicotina, i el consum de tabac o d’altres productes que en continguin, és un problema que afecta el cos i el component biològic, perquè té greus conseqüències sobre la salut de l’organisme. Per exemple, predisposa a patir malalties respiratòries, cardiovasculars, càncers, i moltes altres.
També, l’addicció es sosté i es reforça mitjançant l’anomenat circuit de recompensa. Aquesta estructura es troba al teu cervell i s’encarrega de segregar el neurotransmissor dopamina perquè busquis en el teu entorn estímuls i recompenses que t’ajudin a sobreviure. Així, aquest circuit serveix per orientar la cerca a trobar i acumular aliments o a mantenir relacions sexuals.
En l’evolució de l’espècie, acumular recursos encara que no fossin necessaris en aquell precís instant ha estat una estratègia molt valuosa, ja que calia anticipar-se a dies o fases d’escassetat d’aliments.
Quan es desenvolupa addicció al tabac, aquesta estructura es veu alterada, atès que et demana que la recompensis amb nicotina. D’aquesta manera, et dirigeix a buscar cada vegada més substància, sota la premissa que si acumules alguna cosa valuosa, com podria ser menjar, tindràs més possibilitats de sobreviure. Tanmateix, l’addicció altera aquest mecanisme, que comença a activar-se perquè consumeixis i acumulis nicotina al teu cos.
2. Psicològica
En segon lloc, l’addicció té arrels i conseqüències psicològiques. Moltes persones descriuen que senten que la seva necessitat de consum no és tant física, sinó mental, perquè noten que quan no poden accedir a la cigarreta (viatges llargs, períodes de malaltia, hospitalitzacions) no senten tanta necessitat de fumar, però que quan aquesta possibilitat es torna més factible, es desperten les ganes de manera abrupta.
Així doncs, el tabaquisme és també una experiència psicològica i es fonamenta en l’associació d’estímuls (a l’avió pot venir menys de gust; en una terrassa, més), però també en aspectes més complexos com la identitat de la persona: ser obert, interessant, adult, atractiu, intel·lectual, atrevit, etc., o bé en les necessitats associades al consum: descans, desconnexió, premi, rebel·lió, diferenciació, connectar amb altres persones, etc.
És molt beneficiós que puguis ser conscient de les implicacions psicològiques de l’addicció a la nicotina perquè això et situa com a part activa del canvi, et permet preguntar-te quina serà la teva manera particular d’afrontar la situació i sentir que tens agència sobre la teva vida.
Si la contemples únicament com una malaltia física, pots tendir a encarar el procés de canvi com a mer pacient passiu. Tot i que això està començant a canviar, sovint les malalties del cos són tractades sense gaire necessitat d’implicació dels pacients, que reben una medicació o són sotmesos a una intervenció, però que no decideixen ni dissenyen el tractament.
Si s’accepta que el tabaquisme també té una base subjectiva, és a dir, la manera singular en què cadascú l’ha construït i desenvolupat, i els aspectes psicològics que l’acompanyen, també es podrà conduir el procés de recuperació comptant amb els recursos personals, guanyant autoconeixement i autoeficàcia. Aquest procés personal et pot ajudar a respondre personalment per què, quan i de quina manera començaràs l’abstinència.
En aquest sentit, és important que puguis reconèixer davant teu la dificultat amb la nicotina i el consegüent problema de salut que implica, i, d’altra banda, que puguis construir una motivació pròpia (no només de la teva família o dels metges) per deixar-ho. Alhora, els dubtes, els moments de feblesa o l’ambivalència, són normals i estan permesos al llarg del procés.
3. Social
Finalment, el tabaquisme és també una problemàtica social: es tracta d’una conducta socialment acceptada, promocionada en publicitat, xarxes, cinema i altres espais públics, i fins i tot pots sentir que t’aporta bona reputació, la sensació de formar part del col·lectiu de fumadors, i, a més, es tracta d’una substància de fàcil accés.
El tabaquisme és una epidèmia social perquè no en totes les cultures i no en tots els temps històrics s’ha consumit igual. De la mateixa manera que hi ha zones del món en què el consum es redueix, n’hi ha d’altres en què creix, i això no s’explica perquè moltes persones comencin o deixin de fumar simultàniament per casualitat, sinó perquè es tracta d’una dinàmica social.
Tot i que l’acceptació social del tabaquisme pot contribuir al manteniment del consum, l’abstinència també pot ser una experiència social en què rebis el suport i reforç extern, mitjançant una xarxa que t’acompanyi i et sostingui.
És per això que recomanem comptar amb l’entorn per fer de l’addicció a la nicotina una dificultat compartida i de l’abstinència un compromís col·laboratiu. Els problemes compartits es resolen abans que els problemes amagats o secrets. Més endavant proposarem en quin moment del procés pots involucrar les persones del teu voltant.